La situació a l'Iraq després de les eleccions

Iraq es descriu sovint com un “país mosaic” per les moltes nacionalitats que aglutina i les diferències religioses que hi conviuen. Hi trobem àrabs, kurds, turcmans i caldeus-assiris; i en termes religiosos, hi ha musulmans, cristians, els que practiquen el iazidisme, els sabeus i un nombre molt petit de Jueus. Els musulmans, que constitueixen la majoria de la població, es divideixen entre les dues principals sectes, els xiïtes i els sunnites. Totes aquestes nacionalitats i religions van conviure en pau durant tota la història de l'Iraq. El que alguns autors sostenen sobre la divisió entre xiites i sunnites i les guerres sectàries al llarg de la història iraquiana eren en realitat guerres entre sunnites (otomans) i xiites (perses) Imperis que van entrar en conflicte a l'Iraq am l’objectiu de dominar el país. Els vencedors afavoririen sempre la secta a la que pertanyien i perseguirien l’altra. Tanmateix, aquesta situació va acabar amb l'ocupació britànica, que va tractar de potenciar les diferències entre sunnites i xiites d’una banda i àrabs i kurds de l’altra, però no van trigar a descobrir que els iraquians estaven units en el seu rebuig a l'ocupació (Revolució de 1920) i en els intents de dividir-los en diferents línies ètniques i sectàries. El sistema de govern va passar de ser una monarquia (1921-1958) a una república (1958 -). El canvi més important en la història iraquiana es va dur a terme el 1968 quan el Partit Baath va prendre el poder mitjançant un exitós cop d'Estat militar. A partir d'aquesta data la importància del país i la seva posició a l'Orient Mitjà va créixer i va millorar. No obstant això, el règim Baath va involucrar el país en moltes guerres: en primer lloc, la guerra contra els kurds, en un intent d’assolir una posició excepcional al país (1969-1975); en segon lloc, la guerra contra l'Iran (1980-1988), posteriorment la invasió de Kuwait (1990) i finalment les dues guerres del Golf amb la coalició internacional encapçalada pels EUA (1991 i 2003). L'última d'elles va acabar amb l'ocupació de l'Iraq per una coalició de forces encapçalada pels EUA i la Gran Bretanya. És important recordar que l'última es va dur a terme sense l'aprovació del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Estava clar des del principi que els EUA havien planejat curosament l'ocupació de l'Iraq, però, no tenien una política clara de com posicionar-se o actuar després. Alguns analistes van sostenir que els EUA van ocupar l'Iraq i eliminar el règim de Saddam Hussein per dues úniques raons: el petroli i la seguretat d'Israel. En altres paraules: s'ha deixat viure intencionadament el país en el caos total per posar fi al seu paper de possible potència important i clau a l'Orient Mitjà. L’ administració de l'Iraq no coneixia suficientment el país i es van prendre moltes decisions que van portar-lo al col·lapse: la dissolució de les forces armades, l'acomiadament immediat de milers d'iraquians sospitosos de ser baasistes, el disseny (als Estats Units),  d'una constitució divisòria, fent els ulls grossos davant el saqueig i la crema dels organismes governamentals, bancs i museus i, finalment, deixant sense protecció les fronteres iraquianes, mentre aprofitaa per llençar amenaces als països veïns com l’Iran i Síria, que al seu torn van permetre l’entrada de milícies armades i combatents a l'Iraq. La decisió més perillosa era la divisió del país en una línia sectària i en funció d’un sistema de quotes per governar l'Iraq. Immediatament després de l'ocupació, les principals converses giraven entorn la lluita de sunnites i xiites per una banda i àrabs i kurds per l’altra i l’afavoriment o predomini d'una secta sobre l'altre. Només es va permetre prendre posicions oficials als ex-patriotes que van arribar amb la invasió, sobretot xiites i kurds. Quan va esclatar la resistència vers aquestes polítiques i vers l'ocupació es va atribuir als sunnites, que van ser exclosos, juntament amb els tecnòcrates nacionals que s'oposaven a l'ocupació, la capacitat d’assumir qualsevol paper en la política iraquiana. Els partits governants i les organitzacions immediatament van lliurar una guerra de “liquidació” contra els seus oponents. La influència de l'Iran amb les forces dels EUA va ser implacable fent la vista grossa fins que es va sentir impotent per lluitar-hi en contra.
Sota el pretext de la introducció de la democràcia a l'Iraq, els governs primer i segon (2003-2004), van ser formats pels EUA sobretot seguint l’escala de quotes sectàries. El 2005, es van dur a terme les primeres eleccions generals sota la seva supervisió. Era obvi que els EUA afavoririen les organitzacions i els partits que tenien més possibilitats de guanyar. Només en aquest moment els EUA se’n van adonar de l’aclaparadora influència iraniana i també religiosa. Nouri al-Maliki, cap del partit Al Dawa (religiosos isectari), es va convertir en primer ministre. La violència sectària es trobava en màxim apogeu entre 2005 i 2007. En aquest moment, les institucions iraquianes van ser construïdes en línies sectàries. Després de set anys d'ocupació i de govern sectari, l'Iraq es va convertir en el tercer país més corrupte i el tercer país en situació de fallida a nivell mundial;  al voltant de 450 científics iraquians van ser assassinats, la desocupació va ser superior al 50%, aproximadament 1/3 de la seva població viu per sota del línia de la pobresa, hi havia més de cinc milions d'orfes, vídues i al voltant de dos milions de la seva població, 1.300.000, van morir, segons les estadístiques Lancet,  el 2007, i al voltant de 4.500.000 persones es van veure obligades a viure a l'exili.
Amb aquesta horrible panorama, els iraquians van acudir a les urnes de nou el març de 2010, amb l'esperança de canviar les coses. El 62% dels que tenien dret a votar van participar en les eleccions. Però, per desgràcia, després de més de dos mesos de les eleccions, els iraquians segueixen esperant que s’estableixi el seu nou govern. La llista de guanyadors van ser, la llista de al-Iraqi, encapçalada per un shiita-secular, l'ex primer ministre interí, baasista, Ayad Alaawi, que va guanyar 91 escons al futur Parlament, el seu rival, Nouri al-Maliki, l'actual primer ministre i cap de l'Estat, que recull bàsicament xiita, lideradt pel Partit Al-Dawa del mateix al-Maliki, que va guanyar 89 escons, la Coalició Nacional, encapçalada per Amar al-Kakim, una altra coalició xiita, que va guanyar 70 escons i la coalició kurda, que incloïa els dos principals partits encapçalats per Massud Barzani, Jalal al-Talbani, i la llista dels Goran encapçalada per Noushirwan Mustafa que va aconseguir 43 escons. El Parlament iraquià està constituït per 325 membres i cada llista ha d'obtenir el 50% més un per a qualsevol decisió processal, però necessita 2/3 dels vots per aprovar el nomenament del president de la república, el primer ministre i el cap de la parlament. És evident que hi va haver un gran canvi en l'actitud dels electors iraquians durant les últimes eleccions. A les primeres, els partits religiosos-sectaris, van aconseguir una gran majoria; ara, aquesta s’ha vist molt reduïda, fins i tot els partits kurds han perdut la major part de la seva influència en la política iraquiana.

Es va encetar una crisis arrel de la impossibilitat que cap grup pogués formar govern en solitari. Aquesta crisi es va incrementar degut a la contundent divisió entre les diferents llistes. Alawi, laic xiita que va aconseguir obtenir el suport de la majoria dels grups sunnites i personalitats, està afirmant que ell té el dret a formar el gabinet, segons la Constitució, que estableix que la llista guanyadora té aquest dret. Per la seva banda, l'actual primer ministre al-Maliki sosté que ell i els seus socis, la Coalició Nacional, es troben en majoria i que ells haurien de formar el nou gabinet, sempre segons la Constitució que estableix que el bloc majoritari al parlament té el dret a formar govern. A més, també es va negar a acceptar els resultats de les eleccions abans d'assegurar-se que mantindria la seva posició com a primer ministre. Aquest impàs es va complicar encara més quan un grup dins la  coalició d'al-Maliki-al-Kakim, de influent líder religiós Muqtada al-Sadr que va guanyar, per si sol, 40 escons, s’ha negat a proposar al-Maliki per a un segon mandat. Fins i tot va amenaçar amb abandonar la coalició si al-Maliki no renunciava a la seva nominació. L’Iran diu que contenia aquesta bretxa, però no hi ha cap confirmació per part del  mateix al-Sadr encara que la seva declaració es va moderar una mica. Malgrat aquest problema, sembla que la coalició xiita sectària formarà el nou govern, i Alawi té una oportunitat molt minsa per a ser el proper primer ministre, mentre que la coalició kurda està disposada a cooperar amb qualsevol candidat si està d'acord en tornar a nominar a Jalal Talbani com a president. La incapacitat d’establir un govern d'unitat nacional forta pot significar el començament del retorn de la violència sectària. No hi ha indicis que aquest problema es resolgui fàcilment i aquesta situació està animant la implicació de l'administració dels EUA i altres potències regionals a prendre part en el tema. L’Iran està donant suport a les llistes xiites; l'Aràbia Saudita, Egipte, Síria i Jordània estan recolzant Alawi, mentre que els EUA estan intentant exercir el paper de “balança” per tal d'obtenir el màxim de concessions dels possibles candidats a convertir-se en primer ministre. Per tant no hi ha cap indici fins ara de que l'Iraq pugui tenir un govern estable i fort capaç de portar la pau, la reconstrucció, el desenvolupament del país i proporcionar a la població la seguretat i els serveis necessaris.
L’absència de govern i la competició entre els partits va incrementar la violència al país. Alguns observadors van culpar d’això l’ineficiència de les forces de seguretat, els que es van establir d’acord amb les divisions sectàries. Altres van acusar el govern sortint de manipular a través de la violència per tal d’intimidar els seus rivals, sobretot després de evitar la participació en les eleccions de 518 candidats.

Un tercer grup va culpar l’oposició de l’escalada de violència perquè volia mostrar la debilitat i la incapacitat del govern de Al-Maliki. Un quart partit culpa l’antic partit Baath i els lluitadors d’Al-Qaeda d’aprofitar-se del buit de poder. En qualsevol cas, es obvi que la situació a l’Iraq és encara molt fràgil. Molts iraquians temen que aquestes eleccions donin com a resultat un govern feble i incapaç, havent d’esperar quatre anys més per convocar eleccions d’acord amb la Constitució. Durant aquest període la violència pot incrementar i poden tornar a tenir lloc episodis d’enfrontaments sectaris.

El fracàs en l’intent d’establir un govern esta afectant també els plans de retirades de tropes dels Estats Units de l’Iraq. Els EUA no poden deixar l’Iraq en aquesta situació d’incertesa, ja que podria confirmar i consolidar una influència i dominació iraniana. Per suposat que cap analista sensible a la situació del país, no pensarà que EEUU deixarà el país sense cap presència de les seves forces. El pla i estratègia no -oficial contempla establir una força d’elit a 15 bases militars per tot el país amb l’objectiu de defensar la estratègia dels EUA i els seus objecius econòmics; com l’acord SOFA que els dona el dret a intervenir “ quan sigui necessari” per solucionar qualsevol problema; la llei del petroli que permet a les empreses petroleres d’Estats units treballar a Iraq; i la construcció de l’ambaixada més gran del món dels EUA a Bagdad. La retirada dels EUA prevista per 2011 sense assegurar la situació a l’Iraq, posaria en perill aquests objectius i els seus interessos a la regió i la resta del món. Però el que preocupa cada cop més ala EUA és la creixent influència iraniana sobre Iraq, directament sobre els seus elements i indirectament sobre els seus lleials partits sectaris i líders. Un “fràgil Iraq” podria animar també altres elements a intervenir. Mentre els EUA poden tolerar la interferència d’alguns països com Turquia i l’Aràbia Saudita, es mostren molt sensibles vers el rol d’Iraq i Síria. Així mateix, esta també atents al rol que poden jugar a Iraq grups terroristes com Al-Qaeda.

La resistència iraquiana que va aconseguir lluitar contra la estratègia dels EUA a l’Iraq i a tota la regió, els ha forçat a definir una estratègia de sortida immediata i està patint una profunda divisió interna, fet que esta afectant la seva capacitat de reconciliació i la formació d’un govern nacional. Per la seva banda, els EUA es neguen a treure els polítics als quals han donat suport des de l’ocupació. Els últims set anys molts poders veïns i regionals estaven satisfets de veure un Iraq dèbil i concentrat en els seus problemes. Alguns inclòs han promogut la seva inestabilitat donant suport a milícies armades. Posteriorment alguns d’ells com Síria, Turquia, l’Aràbia Saudita i Jordània, estan pensant el contrari. Existeix la por de que la inestabilitat d’Iraq s’estengui en els seus països veïns i estant intentant ajudar l’Iraq per guanyar de nou la seva sobirania i unitat nacional.

Amb la situació actual, el futur de l’Iraq continua essent dramàtic. Molts iraquians són pessimistes. Els únics optimistes són aquells que participen en el procés polític. Per tal de solucionar tots els problemes acumulats, Iraq necessita un govern nacional, urgent i tecnòcrata que no exclogui a ningú. Fins al moment, els EUA s’han mostrat incapaços de promoure la pau a Iraq i solucionar els problemes que han creat. Les Nacions Unides esta fora de joc degut a dos raons: l’atac bomba a la seva seu a Bagdad l’any 2004, i l’objecció dels EUA perquè jugui un paper més positiu. És el moment que la comunitat internacional, sobretot l’UE, prengui responsabilitats i ajudi a fomentar una cultura de pau a Iraq per sortir d’aquest impàs. La qüestió es ¿com de preparats estan els EUA per acceptar l’ajuda de la comunitat internacional per desenvolupar mesures pacífiques a Iraq? La negativa dels EUA d’acceptar aquesta alternativa significarà que Iraq haurà d’esperar fins que la seva població se n’adoni que només a través de la democràcia real (no importada), unitat nacional, reconciliació, acceptació dels punts de vista de l’altre, la fi de la violència sectària i la fi de l’ocupació, es podran solucionar els seus problemes.